ENTREVISTA “EL PROJECTE DE…INDIRA FERRER-MORATÓ. SOPRANO”

Promoartyou

EL PROJECTE DE… INDIRA FERRER-MORATÓ. SOPRANO

 

Indira Ferrer-Morató, la soprano catalana d’ascendència índia, sempre ens sorprèn per la seva versatilitat. La Indira és una soprano lírica que si fins ara pensàvem que havia nascut per interpretar Mozart o per recrear una bella, dolça i fràgil Liù (Turandot), ara ens sorprèn amb aquests nous repertoris d’havanera lírica, òpera amb cobla i cançó espanyola. Vegeu aquestes propostes i disfruteu de tot el que ens diu aquesta gran artista i persona que és la Indira Ferrer-Morató

QÜESTIONARI PROMOARTYOU:

1. Quants anys fa que et dediques al cant professional?
Vaig debutar amb “Un dia ConVincent” de Lluis de Arquer fa 11 anys. 

2. D’on et ve l’impuls de cantar?
Des del bressol, amb els pares i l’àvia. Del formigueig que sentia al cor des de petita.

3. Qui te’n va ensenyar?
La primera lliçó fou de La Caballé, però la clau: Mercè Puntí.

4. Com a artista, quin creus que és el teu punt fort?
Creure que malgrat que costi, amb esforç i valentia, podré. Sempre “Sí!” com deia el pare.

5. Si tornessis a néixer què series?
Cantant.

6. Et sembla que els artistes podem aportar alguna cosa a la societat, al món que vivim?
SI i tant! l’art és evolució però amb aquest IVA tan elevat, vols dir que podrem? Ha ha!

7. En l’aspecte musical què li falta a aquest país?
Més música a les escoles, més impuls als nostres músics, més teatres, més cultura..

 

 

I ARA, INDIRA, PARLA’NS DELS TEUS PROJECTES:

— Què és “Entre dos mars”?

— És una proposta musical que realitzem el pianista Antoni Mas i jo mateixa.
Tractem l’havanera des de diferents punts de vista. Iniciem el recorregut amb les havaneres líriques que es cantaven als salons burgesos de l’Havana Colonial; en el segon apartat, hi trobem les populars, tal com les coneixem a la península Ibèrica, però amb arranjaments pròpis de l’Antoni que són de tipus líric; i per finalitzar, acabem amb les havaneres contemporànies i les de concert.

— Quan es parla d’havaneres, la gent normalment pensa en “El meu avi” i en la cançó de taverna o en l’havanera de Carmen de Bizet. Però més aviat semblaria que no es poguessin barrejar… O sí?

— Si parlem d’havanera, dos i dos fan quatre . És un compas 2×4 i punt. Cuba en fou l’origen. En un principi les havaneres eren ballades (“danzas criollas”) i després cantades als salons colonials per veus líriques, acompanyades a piano o amb quartets de corda. Que es pensi en “El meu Avi”, ho comprenc, és gairebé un himne per a casa nostra, però hi ha altres havaneres que formen part de la nostra cultura popular i de la memòria del nostre poble. També les trobem a la sarsuela, a les òperes, com ara amb Bizet, i entre el diferent repertori que es cantava a la taverna.

— Consideres que és un gènere popular?

— Depèn de quines havaneres i de com siguin interpretades, precisament pel que acabo d’explicar. Tenim les contemporànies, que es poden considerar grans composicions, tenim les líriques, les populars i les de molts autors desconeguts……És un gènere ple de formes i colors.

— Què us ha portat a l’Antoni Mas i a tu a programar un concert d’aquestes característiques? D’on va sorgir la idea?

Precisament l’interès per mostrar l’havanera en totes les vessants.

— Heu hagut de fer algun treball d’investigació?

Amb les cubanes, sempre diré que el meu mestre ha estat el gran pianista cubà Cecílio Tieles. Ell em va ensenyar i em va introduir en tot aquest món. La seva esposa, Xiomara Suárez, em va ensenyar quelcom que va més enllà de la tècnica… com sentir-les, com entendre els seu orígens i la manera cubana d’expressar-les. Gràcies als arxius de la Fundació d’Havaneres Ernest Morató i de la musicòloga Teresa Pérez Daniel, hem pogut descobrir partitures meravelloses. I, finalment, a partir de la il·lusió d’innovar de l’Antoni, hem donat un toc ben diferent a les havaneres que coneixem com a populars.

— Què heu tingut en compte a l’hora de triar els repertoris?

— Que hi hagués una coherència entre els tres apartats: l’Origen (Cuba), l’ Evolució (Península), l’Actualitat (Compositors contemporànis)i el ser de concert (Tipus “lied”, romança, ària etc)

I, sobretot, que agradés al públic, que dintre del gènere fos un repertori variat i que tingués petits “caramels”.

— Què pot aportar una soprano lírica a la interpretació d’una havanera?

— Explicar un origen que és força desconegut. A través del lirisme, donar-li un tret distintiu. Portar-la als teatres i, en definitiva, oferir una manera diferent d’escoltar-la i de sentir-la.

— I a tu, com a soprano lírica, què t’aporta la interpretació d’una havanera?

— Totes les coses que canto m’aporten quelcom. La música, si és bona, sempre et fa sentir coses que no es poden ni expressar. Gaudeixo quan canto música de Mozart, Schubert, Verdi, Puccini, Toldrà, Morera, Ankermann, White, Villalón, Falla, Rodrigo etc. Jo interpreto concerts de música clàssica i sóc molt feliç, però també gaudeixo quan canto una havanera. És un altre tipus de música però, depenent del moment, em pot fer tan feliç com cantar les altres.

— I el projecte “Prima Cobla”?

— Del projecte “Prima Cobla” n’estic enamorada (Ha ha ha!) Vam fer una pre-estrena a Amer (La Selva), per això puc dir que m’he enamorat perquè ja ho he provat i funciona!
Les peces lírques, que normalment han estat tocades per orquestres simfòniques, són adaptades amb arranjaments originals d’en Francesc Cassú (director de la Cobla Principal de la Bisbal) i l’Antoni Mas per ser tocades per a cobla. És un experiment nou, fresc, divertit…Completament diferent. “Prima Cobla”, doncs, és un joc de dues expressions: “Prima Donna”, que representa la soprano i “Prima Cobla”, que defineix la Principal de La Bisbal.

— A quin públic està dirigit?

— Jo crec que a tots els públics: aquell a qui li agradin les coses innovadores, als qui els agradi el so de la cobla, als amants de la música clàssica, als incondicionals del repertori català… Hi ha melodies per a joves i melodies per als “nens i nenes” de la tercera edat

— Sembla que t’agrada explorar altres gèneres que no serien els usuals per a una soprano lírica…

Ara mateix, si una soprano no va una mica més enllà del que és habitual, l’espera un futur molt negre. Tot està inventat i som moltes, moltes sopranos. Hi ha poca feina, pocs representants artístics i poques oportunitats. També cal dir que si no tingués curiositat per fer coses diferents, si no m’apassionés això d’inventar i experimentar, si no intentés aprendre diferents disciplines… ja res del que acabo de dir tindria massa sentit.

— Quins altres projectes tens?

Tinc moltes ganes de tornar a fer concerts amb una amiga, la pianista Mònica Lao.


Formo part d’un trio, que es diu “Ibèria”, amb el castanyoles Carlos Murías i el pianista Manuel Ruiz.

Fotos a l’actuació de l’Acadèmia de les Belles Arts de Sabadell.

_DSC3407              _DSC3446

_DSC3489                       _DSC3457

 

I, sobretot, vull esmentar una cosa que em fa molta il·lusió i que serà molt significativa per a mi. Properament començaré a treballar en un nou disc, junt amb l’Antoni Mas, que per a mi tindrà molt sentit. Es tracta d’una dedicatòria a la meva família on s’hi podran trobar peces clàssiques i cançons de la meva llar que recorden les fragàncies de la meva infantesa. Per això es dirà “Les olors de casa”.

 

— Digue’m tres raons per les quals recomanaries el vostres tres concerts.

— Jo, per davant de tot, recomano, no tan sols els meus concerts, sino els concerts en general, l’assistència als teatres, a les exposicions de pintura, a recórrer la història d’una ciutat… És a dir: moure’ns del sofà de tant en tant, perquè a la tele… ehem! … no sempre s’hi veu cultura.
Pel que fa als meus concerts, doncs és una mica això que us dic: Que la gent s’aixequi del sofà, que surtin de casa, que escoltin, que sentin, que jutgin si els agrada i que hi tornin si els ha agradat.
“Entre dos mars”, “La prima cobla” i “Ibèria, los paisajes de mi canción” són tres propostes ben diferents, però, en totes, hi trobareu una servidora que, al costat de grans artistes, es disposa a donar-ho tot pel seu públic.

— Què és el que no t’hem preguntat i que voldries dir?

— Que intento ser propera, que sóc la Indira, que no sóc ni més ni menys que una persona que fa la seva feina i que si algú em vol descobrir em trobarà a qualsevol escenari. I si per casualitat aquesta entrevista la llegeix el director artístic del Teatre de L’Scala de Milà, que em cridi i de seguida faré la maleta.

 

Gràcies Indira. M’ha agradat molt parlar amb tu.

 

Roser Atmetlla

Escriptora i Editora de Promoartyou

 

Anuncios